Pàgina Wb del Cerecle per al coneixement:

http://www.cperc.net

Ahir vaig assitir a una conferència del Antoni Garrell i l'antoni Farres on parlaven de Societat del Coneixement, va ser molt interessant, destacaria però la intervenció del Sr. Garrell i concretamnet del següent:

- l'ajuntament de Barcelona insisteix en reconèixer la potència de BCN respecte a les empreses i la Soc. del Coneixement.

Les claus per la competència de l'economia del coneixemnt
a- Velocitat d'adatació i de millora
b- Capacitat de Competir (entorn global)
c- Racionalització de les àrees del Saber ( ser referència en sectors estratègics)

Claus per l'empresa:
a- Adaptació als cabvis organizacionals
b- Rentabiltzar el talent de l'organització
c- Estratègia d'Internacionalització
d- Models de gestió descentralitzada

Claus del que podria fer l'Ajuntamet de BCN per apostar per la Soc. del Coneixement (IDEES):
1- Transferència real del coneixement: Crear una agència de Tranferència (a l'estil Finès)L'agencia gestiona patents i coordina la relació entre els equips de recerca i les necessitats de les empreses.

2- Retenir Talent:

- Estabilitat laboral d'investigadors: Eliminar beques, facilitar incorporació a les estructures de les empreses.

3- Aposta estratègica per sectors d'excel·lencia (no hem de ser els millors del sud d'europa, hem de ser els millors del món)
- Aposta pe sector de les TIC (trabsversal i per sectors específics (Alimentació, Aeronàutica, continguts interactius,Biociències,et.)

4- L'empreneduria

- Implicació Caixes d'estavis, la creació d'empreses és una finalitat social, com abans podrie ser fer biblioteques
- Afavorir la supervivència dels projectes dles emprenedors

L'estratègia de la participació a un ajuntament s'haria de dividir en dos àmbits, el polític i el tècnic.

Respecte el primner podriem parlar dels espais naturals de participació, en el cas de Barcelona (Consells de Districte, Audiència de Districte,Comissions consultives de l'ajuntament, consell de 100 joves, Consell de Ciutat...) cal dir que aquests elements de participació no funcionen, les consultes populars tampoc s'utilitzen, el que seria la participació política dels ciutadans es fa utilitzant els lobbis de pressió com les AAVV i cada cop amb més força les associacions de ciutadans que tenen un objectiu concret (les plataformes del TGV pel litiral, contra la narciosala de Vall d'Hebron, Plataforma d'afectats del Barri del Carmel,....). On sembla que no hi té res a fir el ciutadà és en el futur de la nostra cutat, quin tipus de ciutat volem, crec siccerament que el Govern PSC, ERC i IC-V, te segrestada l'opinió dels ciutadans de Barcelona i els adormen amb publicitat, festa i diversió, una dolça agonia i una gabia aparentment d'or.

Si la situació a Barcelona respecte la participació política és molt preocupant, els instruments de "participació tècnica" són inexistents, voldria enunciar quin model de participació tècnica proposariem, es fonamentaria en 4 unitats de competència:

1- Gestió de projectes participació específics
2- Estratègia per la gestió quotidiana de la participació
3- Impuls de una nova cultura de la participació entre la participació entre la ciutadania i facilitar espais de participació
4- Estratègia de treballar en l'organització i assessorar internament a l'ajuntament en temes de Participació.

Aquests 4 passos indiquen una definició de projecte. és un primer pas per començar a treballar en un projecte més seriòs del que ara anomenen participació des de l'Ajuntamnet de Barcelona.

La participació Ciutadana és aquell tema que tothom en parla però ningú aplica, potser fa massa por.

He sentit parlar sempre parlar del capital risc i de les inmenses possibilitats de trobar capital risc a la nostra ciutat Barcelona, res mes lluny de la realitat. Com sempre ens pensem el melic del món. Tenim un problema, que es resumiria en algunes preguntes que enuncio:
1- A on Trobar-lo?

2- A qui va dirigit?

3- Quines facilitats es te per obtenir-ho?

4- Per fer què.... Quina estratègia de País i de ciutat?

Donar respostes pot ser fàcil, encertar molt més complexe, a casa nostra ens sobren idees empresarials, però ens manca la planificació a mig i llarg termini i la vocació de crear sinèrgies i aliances. sóm molt individualistes.

Barcelona hauria de definir en quins àmbits vol ser puntera (Industria cultural, Ciències de la vida-Bio, Arquitectura singular....)

Parlant amb un expert de gestió de capital risc, avui m'ho ha definit d'aquesta manera:

El capital risc es podria aplicar es dues direccions:

a- Per atraure empreses consolidades que vusquin desenvolupar línies de negoci innovadores
b- Per atraure prjectes i idees que generin nous negocies en àmbits emergents i estratègics. SERIA AIXÓ LA PRIORITAT PER ESDEVENIR REALMENT INNOVADORS I SINGULARS.

Per últim la utilització estratègica de fons d'inversió amb visió nacional o de ciutat, tal com va pasar als anys 80 al Quèbec, podria ser una bona eina per reflotar enpreses en crisi i alhora per dinamitzar la nostra economía. Aquest podria ser un objectiu on es podrien trobar les administracions, es ciutadans que vulguessin participar en unprojecte de costricció de país que tingués una rentabilitat adequada i finalment de les entitats bancàries.

En definitiva es tracta de pensar idees que ens permetin torar a recuperar el lideratge com a ciutat i com a País.

El passat divendres vaig ésser convidat per la KDF (Cercle de directius de parla alemanya)a una conferència/dinar que feia en J.A. Duran i Lleida, President del Grup Parlamentari de CIU al Congrés dels Diputats que parlava sobre la situació política actual.

Voldia aprofitar per agrair al seu RPesident l'Albert Peters la seva cordial rebuda i atencions.

La KDF té com a objectiu facilitar l'intercambi d'idees entre directius i agents socioeconòmics.

http://www.kdf-online.org

Les conclusions més interessants de la reumió és el dessit per part dels directius alemanys que CiU entri a Governar a l'Estat, que s'aprofiti la visió clarivident de CiU en temes vinculats a la política econòmica, per donar més consistència al PSOE, alhora que es pugui ajudar a aquets govern a definir millor les seves prioritats en l'àmbit econòmic i a les empreses.

Per un altre banda es va parlar de la importància de de recuperar l'eix francoalemany i que Espanya a de tornar a definir els eu paper a la política internacional.

Finalment es va parlar del paper d'ERC al govern Català, les diferencies entre els diferents partits nacionalistes catalans, del referendum de l'estatut i de les properes eleccions al Parlament.

Es va parlar de la recuperació alemanya, sobretot del seu prestigi internacional despres dels primers mesos de Govern de la nova Canceller.

Finalment extrec unes línies de presentació de la KDF

El Círculo de Directivos de Habla Alemana es una asociación que reúne a directivos y ejecutivos del ámbito empresarial, diplomático y cultural procedentes de muchos países. El conocimiento del idioma alemán es, sin embargo, un requisito importante para nuestra comunicación interna.

Nuestro Círculo, cuyos orígenes datan de 1974 y que se estableció oficialmente como asociación sin ánimo de lucro en 1980, es el más antiguo de su índole en España. Cuenta hoy con 265 socios y es la única asociación privada de directivos y ejecutivos de habla alemana en España. Nuestra sede se encuentra en Barcelona. Nos autofinanciamos exclusivamente mediante las cuotas de nuestros socios y, por consiguiente, somos del todo independientes.

Somos una plataforma para el intercambio regular de ideas y experiencias entre nuestros socios. Nuestros actos más destacados son las conferencias dadas por ponentes de renombre en el mundo de la economía, la política y la cultura. Asimismo, en el Círculo, regularmente acogemos a representantes diplomáticos de los países de habla alemana.

Eventos como recepciones, excursiones y fiestas completan nuestra programación de actividades. En estas ocasiones, también pueden participar nuestros familiares y amigos.

A Ciutat Vella hi ha un projecte que val la pena, és innovador i fresc, una aportació per afrontar el repte de la multiculturalitat, l'educació i la inmigració a la nostra ciutat.

Un exmple de com per damunt dels interesos partidistes i particulars es poden trobar col·laboracions per donar respostes.

Aquest exemple és l'Escoola Labouré.

L'escola pertany a la congregació de les Filles de la caritat de Sant Vicenç de Paül, com les set escoles següents de Barcelona:

Escola Sagrada Família Comte d'Urgell, 262
Escola Sagrat Cor Aldana, 1
Escola Sant Joan Baptista Balboa, 19-27
Escola Sant Vicenç de Paül Hostafrancs, 13-15
Escola Marillac Provença, 389
Escola Sant Rafael Roger de Flor, 98
Escola Solc Nou. Av. Hospital Militar, 165

Al seu web
www.escola-laboure.com

S'afirma el següent:

"El centre Labouré va sorgir de la unió entre l'Escola Parroquial del Carme i l'Escola Misericòrdia i es troba al barri del Raval de Barcelona. En aquells moments el nostre era un barri obrer. Actualment és possiblement el més intercultural de la ciutat i en ell es troben persones amb dificultats socioeconòmiques. El nostre centre intenta donar resposta al repte de la interculturalitat i a l'atenció a la diversitat, tenint en compte les necessitats socials d'un barri en contínua transformació."

Anexe, article publicat a la Vanguardia el passat 12 d'abril.

LA MULTICULTURALIDAD Y LA EDUCACIÓN. Una escuela que casi es la ONU
En el centro Labouré, del barrio del Raval, conviven niños de 20 países
La escuela Labouré es un ejemplo de la variedad cultural de Barcelona: un centro concertado en el que el 69% de los escolares es de origen extranjero

MERCÈ BELTRAN – LA VANGUARDIA, Barcelona, 12 d’abril de 2004
Carme lee un verso en catalán y pide a las niñas y niños que la escuchen atentamente porque luego tendrán que escribir un poema. Sant Jordi está cerca, y cada uno deberá contribuir a la fiesta de la cultura con su propia composición. Erik levanta la mano para decirle a la profesora que ya tiene listo su poema. Carme dice a sus alumnos, de 6.º de primaria, que escuchen con atención y después de la lectura les pasa unos libros de poemas para que los estudien. Ellos tienen prisa, y la profesora, paciencia, mucha paciencia. No en vano, de los 26 niños y niñas de su clase, uno proviene de Marruecos, dos de Guinea, otro de Perú, otro de Santo Domingo, otro de Ecuador, nueve de Filipinas, uno de Pakistán, otro es alemán, uno georgiano y ocho tienen nacionalidad española.
Esta diversidad se reproduce en la práctica totalidad de las aulas de la escuela Labouré, un centro concertado, que pertenece a la Escola Cristiana, en pleno corazón de Barcelona. Está en el barrio del Raval, lugar donde se concentra gran parte de la inmigración que llega a la ciudad. El 69% de los 316 alumnos que tiene el centro son de origen extranjero, y el 43,98% tiene nacionalidad extranjera.
La calma y sencillez con la que Àngels Berengué, directora de la escuela, aborda la casuística del centro es admirable. Por cómo relata el día a día se diría que en esa escuela todo es normal. Sin embargo, a medida que avanza la conversación, y sin que en ningún momento ella pierda la tranquilidad, se va descubriendo la complejidad y cómo gracias a la buena voluntad, 22 profesores y medio, asistentes sociales, voluntarios y otros, se superan situaciones como que más de la mitad de las niños y las niñas no hable catalán, “lengua en la que se enseña”; que muchos de ellos se incorporen a la escuela a medio curso; que los padres no estén acostumbrados a implicarse en la educación de los hijos o que cada día se elaboren dos menús, uno para musulmanes y otro para las otras confesiones.
La titularidad del centro es de la Fundación Casa de la Misericòrdia, de las hijas de la Caridad, y la práctica totalidad de éste está ubicada en lo que antaño fue la Casa de la Misericòrdia. Se trata, como se ha dicho, de una escuela cristiana que trabaja con un concepto intercultural de la religión, potenciando la integración y convivencia entre las diversas culturas y etnias que allí se hallan. Otro tipo de actuación sería impensable.
El calendario religioso de la escuela obedece, precisamente, a esa diversidad, y de la misma forma que se celebra la fiesta del cordero (musulmana), se festeja el Yom Kipur (judía), y por ende, hay otras católicas que no se incorporan a este peculiar anuario. “Trabajamos la convivencia y la coexistencia de la misma forma que se da en el barrio. Es la dinámica con la que funciona la totalidad del claustro de la escuela”, explica Àngels Berenguer, mientras abre la puerta de las aulas para que podamos constatar cuán clara es la diversidad y, con ella, la multiculturalidad.
La escuela Labouré no es una torre de Babel. El catalán es la lengua vehicular y los niños se comunican como pueden. La mayoría lo acaba haciendo en castellano.
Un equipo de profesores es el motor del proyecto educativo. En éste núcleo están representadas todas las etapas de escolarización. Primero se trabaja en el plan de acogida. “La parte afectiva -señala Berengué- es muy importante porque cuando los niños llegan se encuentran muy solos. La vertiente afectiva es la principal, después ya vendrá el proceso de aprendizaje.”
Dependiendo de las necesidades de los alumnos, éstos tendrán más o menos horas de taller de lengua, de tutoría o de logopeda y, en función de las condiciones de cada uno, se adaptará el currículo. Durante la primera etapa, mientras dura el plan de acogida, los escolares no tienen material escolar. Se les observa y se estudia su grado de conocimiento. El segundo paso, una vez superada la fase de acogida, es trabajar en las áreas instrumentales, la lengua y las matemáticas y, a partir de ahí, o bien se montan grupos, o bien se trabaja en una sola clase, o bien se crean grupos de apoyo específico, o bien... “En esta escuela todo es definitivamente provisional”, señala con una amplia sonrisa la directora del centro.
Éste es uno de los centros denominados de “atención educativa preferente”, designación que ahora se elimina, aunque no las posibles ayudas extras que un centro así recibe de la Administración. Lo cierto es que el módulo del concierto no cubre ni mucho menos las necesidades del centro, y la mayor parte de los padres no puede pagar los 17 euros complementarios, así que la escuela sobrevive con subvenciones de otras entidades, ayudas... “Nos hemos movido para buscar recursos”, explica la directora. “Si tuviéramos más medios, podríamos personalizar más la tarea.” Voluntarios, hermanas de la Caridad jubiladas; ex alumnos, todo es poco para esta escuela singular. Berengué recuerda que la escuela no lo es todo y que en el barrio faltan muchas cosas que facilitarían su tarea, como servicios sociales, educadores de calle, centros de salud mental. Al no existir estos servicios, la escuela está obligada a dar una respuesta global, de ahí la petición de la Fundació Escola Cristiana de que el Govern elabore un plan de acogida para la inmigración, porque “la escuela no es una isla. Al salir de aquí, los niños no tienen nada. Hablamos de niños y niñas, y también de familias”.

PROCEDENCIA
Orígenes diversos con fácil convivencia
De los 316 alumnos de la escuela Labouré, la mayor parte, 113, son de origen filipino, aunque algunos de ellos han nacido ya en España. Ecuador, con 24 niños y niñas, es el segundo país de origen, seguido de Marruecos (16), Guinea (12), Pakistán (12), Santo Domingo (8), Colombia (7), Argelia (5), Perú (5), Alemania (3), Gambia (3) y Rusia (2). Después, con un alumno por país, están Chile, Argentina, El Salvador, Bolivia, Francia, Moldavia, Siria y Georgia. Los de origen español son 98, un 31% de total. Todos conviven sin dificultades y se entienden.

EL proppassat dia 5 de maig vaig tenir l'honor de visitar la seu de la Fundació Privada Putxet.El seu director en Josep M. Garcia Picola, ens va rebre i ens va explicar quina és la situació de la inmigració a Ctalunya i les polítiques que fan les diferents administracions a Catalunya respecte aquest tema. Posteriorment ens va parlar de la seva Fundació de la feina que fan a qui donen servei, la seva metodología de treball i perspectives de futur de l'entitat.

Que és la Fundació Poutxet?

És un projecte d'iniciativa social. És un recurs residencial i com a servei ofereix orientació, assesorament i atenció a joves més grans de 18 anys en situació de risc social.

La actuació de Putxet és bàsicament preventiva. Es p`romouen processos de millora de la qualitat de vida per facilitar l'integració social. Es fomenta la formació, l'ocuació i es conecta el jove amb el mercat de treball per aconseguir la integració social.

Putxet està formada per unequip de professionals que treballen a un pis de la fundació que acull a joves donant un ambient d'afecte, seguretat moral i material per que puguin aconseguir l'equilibri personal necesari per uan vida autònoma.

Dades de l'entitat:

C/Putxet, 26 1er 1era 08023 Barcelona
Tel.93 211 15 48

La setmana passada es va inaugurar el PRBB , més de 1000 investigadors de 30 nacionalitats. Sota aquet títol es pot mostrar un mapa de la nostra ciutat amb un conjunt de més de 15 centres de referència en especialitats vinculades a la salut, fins aquí sembla ser que Barcelona és pol d’atracció, per les empreses i els investigadors. La història es comenta a trencar quan analitzem qui està darrere de cada projecte i quina estratègia marca la actuació de tots aquets centres.

Cada centre té finançament públic en major o menor mesura, cada universitat està en un projecte diferent i independent dels altres, fins i tot fent-se la competència, si totes aquestes iniciatives fossin privades em semblaria acceptable i mostra d’un dinamisme econòmic digne d’elogi, però si aquesta història la paguen les administracions, es a dir tots els ciutadans, ja no sembla tant correcte, com a ciutadà exigeixo un pla de viabilitat i una estratègia comuna de tots aquest projectes.

Ja posats m’agradaria saber quina estratègia té aquest Ajuntament a part d’invertir diners i fer grans edificis singulars. Sembla que l’únic interès de l’Ajuntament de Barcelona passa per continuar essent l’exposició permanent d’arquitectura moderna, no em sembla malament, però llavors que no s’omplin la boca amb la història de la capital del sud d’Europa, que és com reconeixeu-nos incapaços de liderar algun àmbit a nivell europeu. De fet això no es fa en dos dies ni sense una planificació a 10 o 15 anys vista. La meva pregunta seria on està aquesta planificació després de 28 anys de govern del PSC a la ciutat de Barcelona, està clar que aquesta gent ha viscut del “cuento”.

Saber cap a on vols portar la teva ciutat, marcar els objectius, disposar d’una estratègia, explicar-la generar il•lusió i aliances per portar-la a terme. No hi ha cap ciutat del món que sigui excel•lent en tot, per tant no pot ser que el Govern de Barcelona ens faci creure que sense esforç ni planificació, Barcelona ho pot fer tot. La conclusió és que estem a una gran ciutat, que pots er font d’inspiració de grans idees i projectes, però liderada per venedors de fum sense escrúpols. Que fan que Barcelona, la nostra Barcelona, perdi oportunitats i hipotequi els seu futur.